Francesc Siñol, cronista fotogràfic del Sant Vicenç dels Horts del segle XX

Actualizat: Dg, 23/12/2012 - 12:36pm

Va fer milers i milers de fotografies de vicentins, llocs, esdeveniments.. també de l’exili a França.

A Francesc Siñol i Bonells (1915-2008) se li pot anomenar sense exagerar el Cronista –amb majúscules- fotogràfic del Sant Vicenç dels Horts del segle XX: la seva passió per la fotografia, que va heretar del seu pare, li va portar a fer milers de instantànies “d’esdeveniments locals, retrats de treballadors a peu de feina, no importava el lloc però si el qui, molts son persones amigues i conegudes, familiars, passavolants on ell veia una foto interesant, al voltant de la radio nou, dels nens, a la feina,  sempre hi havia una constant: les persones, els grups, les cares”, segons explica Miquel, fill de Francesc Siñol.

Francesc va néixer a la llar d’una fonda i esparteria. Fill de l’Antonia i el Vicentet, en una familia de set germans, que va perdre una germana de pocs anys. Estudià a l’escola municipal amb en Pau Modolell i va aprendre a tocar el piano, una passió per la música també heretada del seu pare. Els primers cèntims els va guanyar portant el menjar a treballadors de la Colònia Güell i acompanyant al piano les pel·lícules mudes de cinemes i locals dels voltants.

Va fer estudis de comerç a l’Acadèmia Almi de Molins de Rei i va començar a treballar als quinze anys com a administratiu a Ciments Molins. Després de la guerra civil espanyola, va estar a l’exili al camp d’Argeles sur mer, on també va fer nombrosos fotografies convertides en un valuós testimoni de memòria històrica. En retornar a Sant Vicenç dels Horts va tornar a la seva feina a Ciments Molins, que va complementar amb la venda d’aparells de ràdio i màquines de cosir, assegurances i mobles per catàleg després de casar-se amb la Maria Badell.

Les seves activitats –segons explica en Miquel Siñol- “el feien voltar i conèixer moltes persones que es deixaven retratar, sempre portava la seva maquina Welta plegable a la maleta a punt per disparar. Retratava a tothom, a la fàbrica o bé al carrer, a dins les cases o al pati, és igual qualsevol lloc era bo, una mica d’enquadrar, la llum , la distància, tot era manual i a ull nu. Algunes li demanaven, altre les veia ell, algunes les cobrava i altres no”.

L’època mes fructífera de la seva passió per la fotografia va ser del 1935 fins els anys setanta, quan va passar a dedicar-se més al cinema d’aficionat que a la fotografia. Però, segons explica qui millor coneix el seu treball, el seu fill Miquel,  “avui les seves imatges són un document inestimable per conèixer una època, una manera de viure, de passar-ho bé, d’estretors durant el franquisme, de penúries per poder tirar la família endavant”. Francesc Siñol, un treballador senzill, no va aconseguir mai tenir la desitjada Leica, però amb la seva antiga Welta, i pagant el car material de la seva butxaca, va fer milers i milers de fotografies que avui són la imatge de la memòria de Sant Vicenç dels Horts.